No vull parlar de política.
Torno a repetir: PSOE = PP. Aquest és l’únic missatge que qualsevol independentista – i de fet qualsevol català no-colonitzat - ha de començar a transmetre d’una vegada. El Bono i l’Acebes són personatges intercanviables, com l’Iceta i el Piqué, o el Montilla i la Nadal, o com la màfia dels Nadal i la màfia dels Fernández. Són tots ‘Espanya’, són tots odi ‘anti-català’, són tots espoli fiscal, ... Fanta de llimona o fanta de taronja, tot made in spain.
El problema és que la majoria de la gent és idiota – cosa que ja sabíem i n’hem de ser conscients -. I que tenim un país ple d’inútils – i molts d’ells fan un ‘vot útil’. I que d’altres inútils - els que han rebut una hòstia ben merescuda - han cedit tot el poder (a tots els nivells polítics, mediàtics!) a una màquina sectària que si alguna cosa sap és teixir xarxes a la pròpia clientela; vegi’s el cas d’Andalucía, la d’allà i la d’aquí al Baix Llobregat.
En resum, tot prou trist. Tenim el que ens mereixem, que som una colònia feble plena de colons amb poder i de colonitzats que diuen ‘si bwana’.
Però com que hem de ser la ‘catalunya optimista’ ... el punt positiu és que de manera invisible en les eleccions, el percentatge d’independentisme segueix creixent dia a dia i s’hi afegeix gent molt vàlida, per més que seguim orfes completament de referents polítics – i per això molts vam passar d’anar a votar en unes eleccions que no són les nostres. Quan es transformi d’alguna manera aquesta energia soterrada i el missatge de dalt corri com una sola veu (PSOE=PP), la crisis de creixement que sembla patir un cert independentisme s’oblidarà. De moment, l’independentisme en el seu conjunt – i que va molt més enllà de partits convencionals i estratègies de pà-sucat-amb-oli - s’ha de redefinir i ressituar.
Temps al temps.
I que el camí és complicat ja ho sabíem. Però és un repte imprescindible; l’altra opció és diluir-nos definitivament com a espanyols, mirar ‘Escenas de Matrimonio’, escoltar el mediocre del Sabina i llegir el Cela i el 20minutos i menjar pescaito a la feria de abril i votar directament el PPSOE com fan la majoria dels espanyols. Però a mi no em dóna la gana, vès ...
I que consti que no vull parla de política.
English translation: "Spain is pain".
Etiquetes de comentaris: bcn, joan, politica